Un joven saharaui ha resultado herido por pisar una mina antipersonal.
Uno de los miles de manifestantes, saharauis y españoles, que se han desplazado, desde los campamentos de refugiados, hasta el muro, para protestar contra la existencia de esta línea minada, militarizada, que separa el Sáhara Occidental en dos, que desgarra familias, que mantiene partido en dos todo un pueblo.
Un muro, de casi tres mil quilómetros, que va ser construido por Marruecos, con la colaboración de los EE.UU. i de Francia, (y que es “defendido” con armamento comprado al gobierno español); un muro que fue construido para “asegurar” el territorio que Marruecos había ocupado militarmente a raíz del abandono español, el año 1975.
Se trata de una línea militarizada, con una franja minada de más de un quilómetro de ancho.
Los miles de manifestantes reclamaban, precisamente, la desaparición de este muro, de esta salvajada, de esta ignominia, tolerada pe los gobiernos civilizados de occidente.
Y ¿qué hacían los cascos azules de la MINURSO? Están para vigilar la zona. Pero no estaban.
Habría podido ser una matanza si los manifestantes hubieran penetrado más en la zona minada. Este es el peligro que corre, cada día, la población que vive en la zona, que nomadea. Porque los campos minados no han sido identificados, a pesar de haberse comprometido a ello Marruecos a raíz del alto el fuego del año 1991.
Y una pregunta colateral: si la tecnología actual permite localizar, por ejemplo, a través de satélites, bolsas de petróleo en el subsuelo –también del Sáhara Occidental- ¿cómo es que no es capaz de localizar los metales de las mines y las bombas que hay en la superficie?
Salvador Pallarès-Garí
ACAPS la Safor
11.04.09
--------------
Este texto expresa la opinion del autor y no de los moderadores del foro.
____________________________________________________
Pa que van!
Un dels milers de manifestants, sahrauís i espanyols, que s’han desplaçat, des dels campaments de refugiats, fins al davant del mur, per protestar contra l’existència d’aquesta línia minada, militaritzada, que separa el Sàhara Occidental en dos, que esgarra famílies, que manté partit en dos tot un poble.
Un mur, de quasi tres mil quilòmetres, que va ser construït pel Marroc, amb la col·laboració dels USA i de França, (i que és “defensat” amb armament comprat al govern espanyol); un mur que va ser construït per “assegurar” el territori que el Marroc havia ocupat militarment arran de l’abandó espanyol, l’any 1975.
Es tracta d’una línia militaritzada, amb una faixa minada de més d’un quilòmetre d’ample.
Els milers de manifestants reclamaven, precisament, la desaparició d’aquest mur, d’aquesta salvatjada, d’aquesta ignomínia, tolerada pels governs civilitzats d’occident.
I què hi feien els cascos blaus de la MINURSO? Hi són per vigilar la zona. Però no hi eren.
Hi hauria pogut haver una mortaldat si els manifestants hagueren penetrat més en la zona minada! Aquest és el perill que corre, cada dia, la població que hi viu, que hi nomadeja. Perquè els camps minats no han estat identificats, tot i haver-se’n compromés el Marroc arran de l’alto el foc de l’any 1991.
I una pregunta col·lateral: si la tecnologia actual permet de localitzar, per exemple, a través dels satèl·lits, bosses de petroli al subsòl –també del Sàhara Occidental- com és que no és capaç de localitzar els metalls de les mines i les bombes que hi ha a la superfície?
Salvador Pallarès-Garí
ACAPS la Safor
11.04.09
